[El Masnou Viu 140] Emergència climàtica: el més calent és a l’aigüera

Fa no massa dies un informe de les Nacions Unides ens advertia del que fa temps que ja sabem: el temps per aturar el col·lapse climàtic s’acaba. Necessitem reduir a la meitat les emissions actuals si pretenem mantenir un planeta que pugui ser viscut pels nostres fills i filles, però la classe política no sembla massa al cas de la urgència. Al govern central hi trobem el senyor Sánchez parlant-nos de la “necessitat” de doblar el pressupost militar sense explicar d’on pensa retallar per portar a terme aquest increment. A la Generalitat el senyor Aragonés sembla més preocupat d’uns hipotètics Jocs d’hivern el 2030 que no pas d’un futur pròxim on, si no fem res per evitar-ho, no hi haurà neu per celebrar-los.

I a l’Ajuntament?

Al govern municipal hi ha els companys de partit del senyor Aragonès i el senyor Sánchez i sembla que també tenen certes dificultats per establir prioritats i definir un full de ruta clar en aquesta qüestió. És cert que s’han plantejat algunes inversions que anirien en la línia de la, urgent, transició climàtica, però també és cert que aquestes inversions van cent per cent lligades a uns fons europeus que està per veure si arribaran. Què passarà si no arriben? No hi ha pla B i el Masnou es quedaria sense aquestes inversions prioritàries en matèria climàtica.

Però, a banda d’aquestes inversions, què trobem? Trobem un model de poble allunyat dels temps que estan per venir. Un model de poble basat en el totxo i el cotxe, com si estiguéssim encara als anys noranta del segle passat. Aquest model és especialment sagnant a la punta sud del poble amb dos projectes urbanístics, com els de l’actual càmping i el que afecta la zona de Can Targa, que van en la direcció contrària d’allò que ens demana la comunitat científica si volem combatre l’emergència climàtica.

I ara què?

Com dèiem al títol: el més calent és a l’aigüera. Tant en l’àmbit estatal, com en el nacional, com en el municipal, on el govern es desentén d’allò que plantegem des de l’oposició, en ocasions, fins al tot, de mocions aprovades al Ple. Una classe política generalment entrada en anys i més preocupada per garantir-se la jubilació institucional que no pas en fer polítiques efectives que permetin dibuixar un futur d’esperança a trenta anys vista. No podem fer altra cosa que situar aq uesta qüestió al centre del debat, mobilitzant-nos en tots els fronts, a la institució, sí, però també i sobretot al carrer, perquè, en definitiva, ens hi juguem el futur dels nostres fills i filles.