Davant la crisi que vindrà, Comunitat.

Abans de començar, una advertència: No tenim respostes per a tot el que vindrà. L’escenari és incert i probablement complicat i davant d’això només podem prometre que treballarem de valent. Fa uns dies vam enviar a tots els portaveus municipals un document de treball amb diverses propostes del nostre grup per començar a treballar-les i arribar a acords amplis de poble. D’altra banda també hem realitzat tot un seguit de preguntes al govern municipal. Més enllà d’aquesta feina institucional i sobretot de carrer, que haurem de recuperar amb més força que mai quan acabi el confinament, ens agradaria traslladar algunes reflexions polítiques.

Les crisis revelen qui som, ens posen davant del mirall i és el moment en el qual es posa de manifest què s’ha fet i a favor de qui han estat fetes les polítiques públiques dels darrers anys. Encara no hem sortit del tot de la duríssima crisi econòmica viscuda la dècada passada i ja en tenim una altra a sobre de la qual podem tornar-ne a sortir reforçant els privilegis d’uns pocs o posant d’una vegada per totes l’interès de la majoria al centre.

És probable que la crisi sanitària que estem vivint fos difícilment previsible fa uns mesos i que en qualsevol escenari el virus s’hagués cobrat moltes vides. Ara bé, com dèiem, les crisis ens posen davant del mirall i ens ensenyen qui som, i el nostre és un país retallat sanitàriament, amb professionals al sector de l’acció social mal pagades i que treballen per sobre de les ràtios, com succeeix sense anar més lluny al nostre poble des de fa anys, o amb personal precaritzat i externalitzat, valgui la redundància, en serveis que avui considerem essencials com són els serveis de la neteja. Són algunes situacions que exemplifiquen que som un país que ha prioritzat molts aspectes de la societat que, ara i davant d’una situació dramàtica, veiem que potser no eren essencials.

Trobem a faltar llits d’hospital, serveis municipals de neteja que puguem adaptar a les necessitats de cada moment, serveis d’abastiment d’aigua públics o d’altres subministraments que ara puguem gestionar en favor de qui més ho necessita, o parcs d’habitatge social que ens permetin garantir que ningú més es quedarà al carrer. Trobem a faltar moltes de les coses que des de Fem Masnou i des de moltes altres candidatures municipalistes s’han defensat. Ara serà més evident que mai, per exemple, la irresponsabilitat dels qui durant vuit anys no han construït ni un habitatge social al nostre poble. Les crisis ens posen un mirall al davant i demanem a la ciutadania esperit crític davant dels previsibles canvis de jaqueta que veurem les properes setmanes.

Veiem amb preocupació el paradigma d’ajudes socials que s’està instal·lant aquests dies. Moltes facilitats per a grans empreses, amb ingents equips de gestors, i que sempre que poden evadeixen impostos per després reclamar aplaudiments fent una donació d’un 1% del que han deixat de pagar. Mentrestant autònoms escanyats, encara més; la petita i mitjana empresa intentant entendre els complicats tràmits aprovats i l’economia invisibilitzada (habitualment feminitzada) com per exemple les persones que es dediquen a la neteja a les cases, que ni tan sols podran accedir a cap tipus d’ajuda. Pensem que l’excesiva burocratització de les mesures aprovades pels diversos governs no ajuda a accedir-hi a la majoria, perpetuant així desigualtats socials i augmentant les despeses administratives. Minimitzar al màxim aquestes despeses és una obligació, cada euro compta.

Ara és l’hora de la Renda Bàsica Universal, que podria ser reajustada posteriorment a la declaració de la renda per evitar injustícies, però cal universalitzar les ajudes quan és tota la ciutadania que ha hagut de quedar-se a casa. Ara més que mai es fa visible la importància de la sostenibilitat de la vida, la necessitat de posar en pràctica les reivindicacions del moviment feminista, posant al centre a les persones i la natura davant dels beneficis econòmics d’una minoria.

Mirem al futur, dèiem, tenint en compte un present que ens ensenya que no som sobirans. Com a Estat, com a País, però també com a Municipi, no tenim control sobre el que és essencial. Al nostre entendre els pròxims anys necessitarem polítiques valentes que recuperin la neteja del poble, els subministraments bàsics o els serveis educatius ara externalitzats. Però no ens podem quedar al poble, ens cal una reindustrialització verda, que torni a convertir-nos en un país que produeix, enlloc d’un país únicament de sol, platja i sangria.

La sobirania més minvada com a poble i com a país és la de l’habitatge. En aquest sentit, veiem poc ambicioses les mesures aprovades fins ara i caldrà anar molt més enllà si no volem milers d’impagaments de lloguers i hipoteques. Ens cal un nou paradigma amb l’habitatge, cada vegada més urgent, que situï aquest sector com el que és, un bé de primera necessitat amb el que no es pot especular.

Polítiques públiques i polítiques comunicatives, nosaltres hem optat per parlar menys aquests dies, mentre veiem senyors amb moltes medalles que ens explicaven el dia a dia d’aquesta crisi com si fos una guerra, hauríem preferit veure únicament personal sanitari i persones dedicades a la ciència explicant-nos el dia a dia.

Contraposada a la testosterona de l’exèrcit, nosaltres veiem una societat que reconeix la seva vulnerabilitat col·lectiva. Una vulnerabilitat que, com deia fa poc la Marina Garcés, sempre ha estat present, però que havíem percebut com quelcom individual i individualitzat. Davant d’això, Comunitat. Les crisis ens posen davant del mirall i ens ensenyen coses que no volíem veure, però també fan aflorar tones de cures, de tendresa i suport entre veïns i veïnes. Aquesta serà la base sobre la qual volem construir la societat que vindrà. No som soldats, som veïns i veïnes que ens deixarem la pell per construir un futur més digne per a tothom, des dels nostres infants fins als nostres avis i àvies que aquests dies ho estan passant especialment malament.